Les quatre barres (columnes) "re"construides un altre cop.

27 de febrer del 2011


 Les quatre columnes en el seu lloc original (1919)
 



 Enderrocament de l´última columna  (1928)

Inauguració oficial  (27 de febrer de 2011)
 



    Aquestes quatre columnes formaven el pla d’un projecta que Puig i Cadafalch, volía presentar a Barcelona com a capital de la mediterrànea i també de Catalunya, presidida per la Mancomunitat (1915) centrada sobre el tema de l’electricitat i les industries eléctriques, a la muntanya de Montjuic. Dites columnes es van construir l’any 1919, amb capitells jónics i fou el primer monument que es construir a la muntanya de Montjuic. Uns quants anys mes tard (1925) que l´únic nom dedicat a l’Exposició recaiés exclusivament amb industries eléctriques, no agradar al consistori i va a passar a nominar-se Exposició Internacional de Barcelona, convertint la reorganització de la muntanya amb tres vesants; indústria, esport i art.

Rebutjada la proposta, Puig i Cadafalch insistir amb la proposta de l’Exposició Universal que es faría l’any 1929. Les columnes tenien 20 metres d’alçada i 2,5 de diàmentre. Els monolits de les quatre columnes teníen que ser el monument mes esplendorós durant l’Exposició Universal representant Catalunya amb una columnata –herència grega- i una cúpula per homenatjar l’herència romana.

Fou l’any 1928 que van ser enderrocades les columnes –veure foto- durant la dictadura de Primo de Rivera, i el.liminant també tots els símbols públics que portessin representacions catalanistes, (modificació dels noms dels carrers en castellà, arrencant els noms en català, rotulacions en castellà...) tots aquets fets foren el.liminats, per tal que l’Exposició Universal de l’any següent (1929) no tinguessin reconeixement propi des de on es fería l’exposició. Barcelona.

Amb el temps, Franco fins i tot va arribar a inhabilitar a Puig i Cadafalch com a arquitecte.

L’any 2009 es va presentar un projecte de “re”construcció, seguint el projecte original de Puig i Cadafalch i alguns manuals de construcció clàssica.

Les obres de reconstrucció van començar durant el primer trimestre de 2010.

Tans sols queda que la Xarxa d’Entitas Cíviques convoqui a tots els alcaldes de Catalunya per fer l’acte d’inauguració oficial. Segons paraules del seu President de la Xarxa, Enric Pedrosa explica; El monument, no és barceloní, sinó de tot Catalunya i amb ell es vol homenatjar "Els patriotes catalans de tots els temps" inscripció que la Xarxa proposa inscriure a la placa de bronze que s’instal.li a peu de columna.

La construcció final de les columnes s’ha fet una mica més amunt de l’ubicació on es van construir en principi, on avui hi trobem, La Font màgica.

 (blocaires, que tingueu una bona passejada¡¡)

Crema de Mandarines.

17 de febrer del 2011



 Crema de Mandarines, acompanyades amb grills de Mandarina...

  ...i els grills de Mandarina, banyats amb un caramel transparent.
        Bé, i continuant amb els cítrics, aquí podeu veure aquesta Crema de Mandarines, amb el suc de les Mandarines escorregudes i posat amb un motlle rodó i menjat com si fos  una crema  catalana i acompanyada amb grills, separats per manbranes i banyats amb un caramel transparent...qué...és... tentador...?, doncs si és així, necesitarem;

   Ingredients: (per a 6 persones)

   Un got de suc de Mandarina.
   El suc de mitja llimona.
   4 Fulles fines de cola de peix.
   3 Ous.
   1/4 de kilo de nata.
   Una culleredeta de maicena (jo l'hi vaig posar fécula de patata)
   4 cullarades de sucre.

   Preparació:

    Batarem els rovells  amb dues cullerades de sucre i la culleredeta de maicena o bé fécula de patata. Afagirem el suc de Mandarina i ho acostarem el foc. Ho courem durant cinc minuts, sense deixar de remanar. Ho retirarem. Desfarem les coles de peix (previament remullades) amb el suc de mitja llimona, al bany maría. Ho afagirem a la crema i ho remanarem bé. Afagirem la nata i per últim, les clares a punt de neu, amb la resta del sucre. Ho diposarem en un motlle rodó o que sigui de rosca, untat amb mantega. Ho deixarem a la navera al voltant de 5 o 6 hores. Abans de desmotllar-ho, pasarem el motlle  un moment, per aigua calenta. Ho adornarem amb nata i amb grills de Mandarina a tot al voltant.

    (blocaires que vagi de gust¡¡)

Riña de gatos. (Madrid 1936)

12 de febrer del 2011

 Eduardo Mendoza (Barcelona 1943) 

   


   Aquesta vegada, em vaig decidir per el guanyador del  Premi Planeta 2010  l’obra guanyadora en fou; Riña de gatos, i l’autor, Eduardo Mendoza (Barcelona1943).

    De Eduardo Mendoza, tant sols he llegit, La ciutat dels prodigis (març del 2000, encara que l’edició original, va ser publicada per Seix Barral, l'any 1986 amb el títol; La ciudad de los prodigios) situada entre les dues exposicions Universals celebrades a Barcelona el 1888 i el 1929 i explica com els dirigents catalans, tenien que fer viatges a Madrid per anar a buscar diners per poder fer dites exposicions, en aquest llibre, Riña de gatos, és un crític d’art anglés que viatge fins a Madrid del any 1936, per verificar i tassar una pintura, la qual pot canviar l’història d’Espanya...

El crític anglés, de nom Anthony, s’enfrontarà amb personatges com; Niceto Alcalà Zamora, José Antonio Primo de Rivera, i com no, amb el mateix  Francisco Franco, que els traurà a escena, amb una narrativa quasi perfecta, detallant el Madrid d’aquets anys explicant-ho d’aquesta manera;


Todos los pesares que los reveses de la Historia, el desgobierno de la nación y las discordias de los hombres habían acumulado sobre la España de 1936 quedaban momentáneamente suspendidos a la hora del aperitivo por acuerdo unànime de las partes implicadas. Desbordaban de clientes postineros las elegantes cafeterías del barrio de Salamanca igual que los grasientos figones del barrio de Lavapiés desbordaban de horteras y chulapos cuando Anthony hacía camino de vuelta al hotel absorto en reflexiones de muy diversa índole [...].

Al igual que també, l' anada d’Anthony al Museo del Prado i fent aquesta reflexió;

[...] se detiene delante de un cuadro, busca la distancia adecuada, se limpia las gafas y lo mira inmòvil, casi sin respirar.
   Velàzquez pintó el retrato de Don Juan de Austria a la misma edad que ahora tiene el inglés que lo contempla sobrecogido. En un día formaba parte de una colección de bufones y enanos destinada a adornar las estancias reales. Que alguien pudiera encargar a un gran artista los retratos de estos seres patèticos para luego convertir los cuadros en objeto preeminente de decoración puede resultar chocante en la actualidad, pero no debía de serlo entonces y, en definitiva, lo importante es que el extraño capricho del Rey dio origen a estas obras tremendas.

   Crec, que és un llibre que no deixarà a ningú indiferent, doncs el nom de Eduardo Mendoza és una garantía de qualitat, tant de narrativa, com ja he dit, com la trama, la situació i el sentit de l'humor que li posa en tots els seus personatges i situacions.

      L'edició del llibre que he llegit és la cinquèna, i la edició de la Editorial Planeta.

 (blocaires que tingueu una bona lectura¡¡)